La gestió de La Fontana: un debat complex i necessari

Fa dies que no escric al bloc. I és que la primavera té aquestes coses: a una li costa més llevar-se als matins per dedicar temps a la redacció. Però, tanmateix, la primavera també té allò de sortir més al carrer i de fer més portables les accions a l'aire lliure. Accions, per exemple, com l'acampada que es va fer a la pl de la Vila de Gràcia la setmana passada per a reivindicar que la gestió de La Fontana fos pel jovent organitzat.

Vaig seguir el tema de prop perquè des del primer dia d'aquesta història he vist molts mals entesos, molt poca claredat i excessives confusions terminològiques. Vamos, que veig molt poca ciència en aquest assumpte.

Total, que abans no passin més dies i tothom hagi oblidat què va passar la setmana passada a Gràcia, m'agradaria deixar aquí paleses algunes idees, que dedico al col·lectiu protagonista de les reivindicacions.

La mercatilització de les associacions

La Plataforma d'Entitats Juvenils de Gràcia, protagonista de les reivindicacions sobre La Fontana, reclamen una gestió cívica de l'espai, però no tenen en compte que l'anomenada gestió Cívica dels serveis o equipaments públics esdevé, amb el temps, una forma encoberta de mercantilització de les associacions.

La Gestió Cívica vol dir que es prioritza a les associacions davant d'altres fórmules jurídiques (empreses), per a que gestionin un equipament o servei. Això pot semblar positiu, però a efectes pràctics pot ser també un perill perquè significa mercantilitzar el sector associatiu, tractant-lo com a empresa prestadora de serveis en comptes de com a societat civil organitzada.

Des del meu punt de vista, la reivindicació de la Plataforma d'entitats juvenils de Gràcia està mal plantejada, ja que confon la demanda d'espais per a realitzar l'activitat pròpia de les associacions, amb la demanda de gestionar un espai que ha de prestar un servei determinat per l'administració.

Les plataformes d'entitats han d'existir per a la coordinació i la interlocució política, però no per a gestionar espais. És per això que crec que existeix un error conceptual en el discurs de la PEJG: confondre la gestió cívica amb l'autogestió.

L'autogestió es desenvolupa en equipaments propis (siguin cedits, llogats, ocupats o comprats) perquè és la gestió d'un projecte propi. En canvi, la gestió cívica es desenvolupa en un espai no propi i amb criteris de l'administració (econòmics i de projecte)

La professionalització del sector: s'oblida el valor de la gratuïtat, la llibertat d'associació i l'exercici de la ciutadania

En la mesura que el tercer sector es professionalitza, les associacions que som encabides dins el mateix en patim les conseqüències. L'activitat d'una plataforma té valor perquè suposa l'organització de les diferents associacions en xarxa i, per tant, la força d'una ciutadania que pot coordinar-se i interlocutar. Des d'aquest punt de vista, la PEJG no ha de ser valorada per la seva activitat, sinó perquè representa l'agent legítim de la joventut gracienca organitzada.

La Plataforma d'entitats juvenils de Gràcia, amb la seva reivindicació, està entrant en el joc de la gestió econòmica dels serveis i això trenca amb el principal objectiu de les associacions: organitzar la societat civil.

Des de la gestió dels serveis no s'aconsegueix una societat civil més forta, sinó tot el contrari. Per tant, sigui qui sigui l'agent que gestiona, aquesta no ha de ser la nostra batalla.

En nom de garantir espais municipals per a la gent jove es malmet el terme “Casal de Joves”, entès com a projecte associatiu.

Un altre dels problemes amb el tema de La Fontana és el terme “Casal de Joves”. Des del meu punt de vista el Casal de Joves és el Projecte; és dir, l'associació en sí. Això significa que jo, com a membre de la federació Casals de Joves de Catalunya, crec en la capacitat que tenim els i les joves d'autogestionar les nostres activitats o les nostres inquietuds culturals. Crec en la possibilitat de que existeixin associacions juvenils generadores d'activitats culturals d'oci, que esdevinguin, a la llarga, l'únic model d'intervenció cultural (com a oposició a l'extensió de la cultura de consum i de masses).

Cada vegada més s'assimila el nom de “casal de joves” a l'espai que l'administració dedica a la dinamització juvenil i és per això que es tendeix a confondre els Casals de Joves municipals (espais de l'administració per a joves) amb els Casals de Joves associatius (projectes juvenils d'educació en la ciutadania a través de dinamització cultural i comunitària).

La PEJG fa una demanda d'espai però el projecte que proposa no és associatiu, segueix essent de serveis. La PEJG planteja activitats “diferents”, però no té en compte que aquestes seran diferents en la mesura de qui sigui qui pren les decisions sobre les mateixes i no de la pròpia activitat. És dir, que podem fer “hort” o “taller de circ”, però si el jovent consumidor no s'associa, estarem fent el mateix que està fent l'administració. Perquè el valor afegit de les associacions, és justament que tenen persones sòcies i no persones consumidores.

Què farem amb els i les joves que vagin a La Fontana a “consumir” una activitat? On s'associaran? I, des del “carinyu”, això ho dic perquè m'he llegit el projecte.

És cert que la PEJG proposa que sigui un projecte gestionat per ella, que generi més oportunitats, que no tingui afany de lucre i que sigui econòmicament accessible per a tot el jovent; però també és cert que això no vol dir que deixi de ser de consum.

Dit això, però, no m'agradaria acabar aquest post sense lloar la feina feta per la PEJG, que aglutina persones que cada dia es trenquen el cap en pensar com fer de la nostra ciutat un espai més habitable i més per a les persones.

El que vull dir és que crec les reivindicacions de Gràcia se sumen a un malestar de la ciutadania organitzada barcelonina, que cada dia veu més limitades les seves expressions a l'espai públic. Vull dir, també, que ja va essent hora que s'obri aquest debat amb la maduresa que li correspon a una ciutat amb història associativa.

També, que ja va sent hora que els canvis en la relació administració-societat civil es deixin de fer a cop de normativa i d'ordenança.

Perquè jo puc ser crítica amb les reivindicacions de la PEJG, però tinc molt clar de qui és la responsabilitat. Tinc clar que la política barcelonina dels darrers anys ens ha portat a lògica la demanda sense assumpció de responsabilitats. I tinc molt clar que només si l'administració és capaç de recuperar la confiança en els projectes de la ciutadania organitzada avançarem cap a la co-responsabilitat ciutadana.

Això sí, sempre amb una mica de ciència. 

P.D. Us deixo un tall de ràdio que il·lustra els meus arguments...

Lloll Bertran: “des que les dones pugen castells, els castells pugen més amununt; però necessiten dels homes per a que facin la pinya sobre la qual elles pugen. (…) perquè hi ha coses que fan bé els homes i coses que fem bé les dones”

El moviment feminista va néixer entre finals del XVIII i principis del XIX (depenent de quina sigui la font on es busqui) i des d'aleshores, ha passat per diferents fases discursives. No només això, sinó que, a dia d'avui, podem dir hi ha matisos entre visions feministes i que també hi ha hagut, i hi ha encara, desacord entre quines són les millors estratègies de lluita per a combatre la desigualtat.

Tanmateix, amb el temps, també s'han assolit alguns consensos que poca gent que avui s'autodefineixi com a feminista, posaria en dubte:

D'una banda, la idea que les dones podem viure entre dones, si així ho desitgem i que, per tant, som capaces de construir projectes vitals sense la necessitat de tenir homes al nostre voltant (premissa, de fet, també aplicable als homes).

De l'altre, que el gènere és una construcció social, la qual cosa significa que no està definit en el nostre ADN. De fet, el concepte gènere ens permet dibuixar patrons o tendències, però, al ser definit com a “conjunt de rols” i no com una categoria absoluta (són molts els ítems que hauríem de tenir en compte per a parlar “d'allò femení”o “allò masculí”), obre una porta a la varietat de possibilitats.

A més, el gènere ens permet dibuixar models però no persones, la qual cosa vol dir, en llenguatge planer, que no existeixen dones absolutament femenines ni homes absolutament masculins, sinó que hi ha un seguit de valors i conductes que s'associen a unes i altres, però que en cada persona són diferents. De fet (i això no té el consens de tot el moviment feminista), hi ha fins i tot qui diu que existeixen tants gèneres com persones.

Doncs bé, sembla que aquests consensos que podíem considerar “victòries” del moviment, no agraden a la Generalitat. Sembla que la institució que ens representa encara està en la lògica de la família tradicional i en la lògica de la masculinitat i la feminitat absolutes.

I, creieu-me, no ho dic perquès sí. Ho dic perquè el dia 8 de març al matí vaig assistir a l'acte institucional que fa la Gene en commemoració d'aquest dia, i així ho vaig constatar.

A l'acte hi va actuar la Lloll Bertran, que va introduir la seva posada en escena fent un símil entre les relacions home-dona en la vida real i i les relacions home-dona en els castellers:

“des que les dones pugen castells, els castells pugen més amununt; però necessiten dels homes per a que facin la pinya sobre la qual elles pugen. (…) perquè hi ha coses que fan bé els homes i coses que fem bé les dones”

Dieu-me meticulosa, si voleu, però jo no veig els consensos del feminisme per enlloc. De fet, només tinc una lectura d'aquesta frase: hem tornat a la família tradicional i a la lògica de la complementarietat, de la mitja taronja i de divisió sexual del treball.

Preparem-nos, dones i homes feministes, per a tornar al règim de la família catòlica-hetero-patriarcal.

Sorpreses de bon matí (o ADN satànic II)

Fa dies que no escric al bloc però, en canvi, sí he rebut algun comentari darrerament. Concretament el Joffre em recomana que posi links en el darrer post que he escrit.

Paralel·lament, aquest matí, mentre repeteixo el ja ritus de llegir el Público on-line (que em fa d'antídot al Cuní, que de vegades també veig), em trobo amb aquesta nótícia: “PSE, PP y UPyD piden silenciar a la izquierda abertzale en EiTB”. I, òbviament, em torno a enfadar.

Total, que em ve al cap el comentari del Joffre (que anteriorment ja m'havia fet també el Roger) sobre la importància de posar links a les entrades del bloc, i que em fa pensar que buscaré la web de SORTU per a vincular-la al meu anterior post.

Sorpresa: no trobo la web de SORTU enlloc.

Pregunta: existeix o resulta que el PSE, el PP i UpyD també fan negocis amb google perquè l'amagui?

Finalment recorro als links de la viqui, que a mi sempre m'han donat confiança, i em trobo amb la segona sorpresa del matí al clicar www.sortu.info.

I clar, m'enfado de nou...

Això sí, aquesta vegada ningú podrà dir que manquen links en aquest post.

Un ADN satànic

Llegeixo als diaris sobre la idoneïtat o no de permetre que SORTU es presenti a les properes eleccions municipals i llegeixo, també, que la Fiscalia General de l'Estat té intenció de demandar els estatuts d'aquesta formació política davant el Tribunal Suprem.

No només això, sinó que, repetidament, llegeixo una mateixa frase: “el Govern considera que SORTU és una continuïtat de Batasuna”.

Fa dies que hi penso i la veritat és que l'única reflexió que em ve al cap és que les consideracions del govern són una autèntica absurditat.

Com no ha de ser una continuïtat de Batasuna? Com es fa perquè una formació política abertzale nova no tingui res a veure amb Batasuna, quan Batasuna ha estat sempre la força majoritària de l'esquerra abertzale?

Digueu-me “rara” però jo me n'alegro que SORTU sigui una continuïtat de Batasuna, sobretot perquè això significa que l'escenari d'avui és diferent al de fa uns anys. Sobretot, també, perquè significa que les formes de lluita s'adequen als temps i que les persones canvien d'opinió. I mireu, a mi això m'agrada.

Però sembla que el govern segueix entestat en explicar que l'esquerra abertzale és el diable, sigui quina sigui la roba que es posi. Si la cosa segueix així, aviat haurem de lliurar una prova genètica quan anem al justícia a registrar una associació, no fos cas que el nostre ADN portés quelcom de satànic...

El tema No és la reforma de les pensions

Avui s'ha aprovat la reforma de les pensions i segurament siguin moltes les persones que, des els seus blocs, en parlin. Jo també. Però m'agradaria fer-ho des d'una perspectiva diferent, equidistant entre l'acord signat pels sindicats majoritaris i la vaga general convocada pels minoritaris. S'equivoquen tots, diria.

M'explico: ni els sindicats (majoritaris o no) fan de sindicats ni el govern fa de govern.

És més, avui ningú juga el paper que van poder jugar els sindicats del XIX perquè avui la millora de les condicions de vida i de treball ja no està a debat. Com a molt, es posa a debat la capacitat de resistència d'un col·lectiu, però no la seva millora.

Ningú juga tampoc el paper de partit que, en base a uns principis, se situa al costat de l'opressor o de l'oprimit i que, quan governa, es regeix pels mateixos principis. De fet, els governs, formats per partits, tenen l'encàrrec de mantenir la pau social, abans que de defensar un model de societat.

I clar, això té alguns riscs, derivats d'alguns errors de concepte:

1er error: els agents. Els agents en conflicte són la patronal i els sindicats, no sindicats i govern.

2n error: la funció del govern. La funció del govern no és acontentar a tothom. En funció dels seus principis haurà de decidir on es situa i a qui acontenta.

3er error: el lloc des d'on es proposen canvis. Les propostes de canvi han de venir dels agents socials afectats. Els partits han de prendre partit però no pretendre fer propostes equidistants.

4rt error: el full de ruta dels sindicats. Els sindicats han de preocupar-se de marcar agenda política i no de estar a l'espera de l'amenaça.

I, mentrestant, mentre decidim quin és l'espai de governs i sindicats, els poders econòmics segueixen perpetuant-se al mateix lloc. Manda güevos!

“Marta, pero tu crees que así vais a cambiar el mundo?” (cita de robot anònim i sense número d'identificació visible)

La imminent reforma de les pensions sembla que no té marxa enrere. El dia 28 d'aquest mes, amb més o menys acord social, canviarà la norma que regula aquest dret i haurem obert la porta gran al capitalisme. 

Davant d'aquesta situació, alguns col·lectius, ahir, sota el paraigües de l'assemblea de Barcelona, es van manifestar en contra de la retallada i van acabar entrant al cine Baleñá de via Laieta (que portava 9 anys tancat), amb la idea que aquest espai es convertís en un en un lloc per a la preparació d'activitats i reunions al voltant de la reforma de les pensions. També al voltant de la vaga general que alguns sindicats han convocat pel proper 27 de gener.

La conveniència o no de convocar ara una vaga general pot ser discutible, com qualsevol acció d'estratègia política. De fet, ni tan sols jo, que ahir també em vaig manifestari, tinc clar què faré el dia 27. El que no pot ser discutible, però, és la condemna a la manera com va actuar el nostre cos policial ahir quan van desallotjar a les persones que érem al cinema. No pot ser discutible que s'exigeixi intel·ligència, formació i capacitat de raonament als Mossos d'esquadra. No pot ser discutible que s'exigeixi el no ús de la violènciaen situacions que, d'entrada, conviden al diàleg.

Mireu, jo no sóc de les que defenso el desordre públic, ni la conflictivitat per la conflictivitat. Però després d'ahir no em queda altra opció que denunciar la idiotesa d'alguns Mossos. Em preocupa que a dia d'avui hi hagi “persones” suposadament preparades tan extremadament inútils. Em preocupa que tinguin porres i no es preguntin el motiu pel qual les treuen. Em preocupa que menyprein i que peguin i que insultin. I que de les seve boques només surtin frases com la que titula aquest post.

I és que quan no queden arguments (i aquesta via s'esgota molt ràpid davant d'una màquina que no pensa), s'imposa la violència. I sí, això ens allunya de l'estat de dret.

El més curiós de tot és que avui en la majoria de mitjans el titular és “desalojo del cine Baleñá sin incidentes graves”, com si els traus i els cops fossin una qüestió “leve”. I més, si tenim en compte que venien d'on venien.

I és que jo estic d'acord amb l'existència de cossos policials, però amb consignes inte·ligents. Cossos policials que aprenguin que a qui s'ha de perseguir és als qui exploten, als qui especulen, als qui abusen.

En un estat d'una mínima lògica democràtica, ahir els mossos ens haurien ajudat a obrir la persiana del cine per a que poguéssim entrar i ens haurien protegit de la patronal. Haurien perseguit al propietari de l'edifici i l'haurien obligat a que en fes un ús.
I els mitjans haurien dit: “continuan las expropiaciones de los edificios inutilizados y poco a poco se reesablece la normalidad. Los edificios son puestos a disposición de los vecinos para sus actividades reflexivas. Los mossos d'esquadra hoy han vuelto a hecer una actuación ejemplar preservando los derechos de los ciudadanos y garantizando el buen funcionamiento de lo público”.

Dels canelons al Happy Meal

La publicitat d'aquests últims mesos, com és habitual en aquesta època de l'any, ha estat una tortura, bé perquè són molt poques les criatures que tenen habitacions tan grans com les dels anuncis, bé perquè són pocs els progenitors que poden fer de reis capitalistes amb fons il·limitat. Sí, la publicitat té el poder de fer-nos veure que la màgia NO és, ni de bon troç, un bé comú. SÍ és, en canvi, un privilegi que s'hereva, com el patrimoni o l'accés a alguns recursos.

Sense pretendre aquí aprofundir en la relació entre festes nadalenques i publicitat, voldria anotar alguna apreciació en relació a un anunci que he vist repetidament aquests últims mesos. És el darrer anunci de Mc Donalds, que, des del meu punt de vista, és de molt mal gust.

Primer: perquè la nena és una avorrida, que prefereix anar al Mc Donalds, abans que sortir a pescar, a jugar a futbol, a patinar, a tirar fletxes, a anar en bici o a disfressar-se.

Segon: perquè el pare del nen és o molt progre o és molt despreocupat: a vosaltres us deixaven sortir a sopar fora amb 10 anys?

Tercer: perquè el nen és molt desafortunat: pare despreocupat (perquè a mi no em fa pinta de progre, tot i vestir dessuadora esportiva) + amiga avorrida.

L'anunci m'ha fet pensar com serà el món quan aquest nen i aquesta nena siguin grans i he tingut molta por: a més de convertir-se en progenitors-reis macs-capitalistes amb accés a la màgia, aquestes criatures canviaran els canelons i el pollastre per un Happy Meal del Mac Donalds...

Vist així, crec que em quedo amb els canelons, la poca màgia i les discussions de sobretaula.