La gestió de La Fontana: un debat complex i necessari

Fa dies que no escric al bloc. I és que la primavera té aquestes coses: a una li costa més llevar-se als matins per dedicar temps a la redacció. Però, tanmateix, la primavera també té allò de sortir més al carrer i de fer més portables les accions a l'aire lliure. Accions, per exemple, com l'acampada que es va fer a la pl de la Vila de Gràcia la setmana passada per a reivindicar que la gestió de La Fontana fos pel jovent organitzat.

Vaig seguir el tema de prop perquè des del primer dia d'aquesta història he vist molts mals entesos, molt poca claredat i excessives confusions terminològiques. Vamos, que veig molt poca ciència en aquest assumpte.

Total, que abans no passin més dies i tothom hagi oblidat què va passar la setmana passada a Gràcia, m'agradaria deixar aquí paleses algunes idees, que dedico al col·lectiu protagonista de les reivindicacions.

La mercatilització de les associacions

La Plataforma d'Entitats Juvenils de Gràcia, protagonista de les reivindicacions sobre La Fontana, reclamen una gestió cívica de l'espai, però no tenen en compte que l'anomenada gestió Cívica dels serveis o equipaments públics esdevé, amb el temps, una forma encoberta de mercantilització de les associacions.

La Gestió Cívica vol dir que es prioritza a les associacions davant d'altres fórmules jurídiques (empreses), per a que gestionin un equipament o servei. Això pot semblar positiu, però a efectes pràctics pot ser també un perill perquè significa mercantilitzar el sector associatiu, tractant-lo com a empresa prestadora de serveis en comptes de com a societat civil organitzada.

Des del meu punt de vista, la reivindicació de la Plataforma d'entitats juvenils de Gràcia està mal plantejada, ja que confon la demanda d'espais per a realitzar l'activitat pròpia de les associacions, amb la demanda de gestionar un espai que ha de prestar un servei determinat per l'administració.

Les plataformes d'entitats han d'existir per a la coordinació i la interlocució política, però no per a gestionar espais. És per això que crec que existeix un error conceptual en el discurs de la PEJG: confondre la gestió cívica amb l'autogestió.

L'autogestió es desenvolupa en equipaments propis (siguin cedits, llogats, ocupats o comprats) perquè és la gestió d'un projecte propi. En canvi, la gestió cívica es desenvolupa en un espai no propi i amb criteris de l'administració (econòmics i de projecte)

La professionalització del sector: s'oblida el valor de la gratuïtat, la llibertat d'associació i l'exercici de la ciutadania

En la mesura que el tercer sector es professionalitza, les associacions que som encabides dins el mateix en patim les conseqüències. L'activitat d'una plataforma té valor perquè suposa l'organització de les diferents associacions en xarxa i, per tant, la força d'una ciutadania que pot coordinar-se i interlocutar. Des d'aquest punt de vista, la PEJG no ha de ser valorada per la seva activitat, sinó perquè representa l'agent legítim de la joventut gracienca organitzada.

La Plataforma d'entitats juvenils de Gràcia, amb la seva reivindicació, està entrant en el joc de la gestió econòmica dels serveis i això trenca amb el principal objectiu de les associacions: organitzar la societat civil.

Des de la gestió dels serveis no s'aconsegueix una societat civil més forta, sinó tot el contrari. Per tant, sigui qui sigui l'agent que gestiona, aquesta no ha de ser la nostra batalla.

En nom de garantir espais municipals per a la gent jove es malmet el terme “Casal de Joves”, entès com a projecte associatiu.

Un altre dels problemes amb el tema de La Fontana és el terme “Casal de Joves”. Des del meu punt de vista el Casal de Joves és el Projecte; és dir, l'associació en sí. Això significa que jo, com a membre de la federació Casals de Joves de Catalunya, crec en la capacitat que tenim els i les joves d'autogestionar les nostres activitats o les nostres inquietuds culturals. Crec en la possibilitat de que existeixin associacions juvenils generadores d'activitats culturals d'oci, que esdevinguin, a la llarga, l'únic model d'intervenció cultural (com a oposició a l'extensió de la cultura de consum i de masses).

Cada vegada més s'assimila el nom de “casal de joves” a l'espai que l'administració dedica a la dinamització juvenil i és per això que es tendeix a confondre els Casals de Joves municipals (espais de l'administració per a joves) amb els Casals de Joves associatius (projectes juvenils d'educació en la ciutadania a través de dinamització cultural i comunitària).

La PEJG fa una demanda d'espai però el projecte que proposa no és associatiu, segueix essent de serveis. La PEJG planteja activitats “diferents”, però no té en compte que aquestes seran diferents en la mesura de qui sigui qui pren les decisions sobre les mateixes i no de la pròpia activitat. És dir, que podem fer “hort” o “taller de circ”, però si el jovent consumidor no s'associa, estarem fent el mateix que està fent l'administració. Perquè el valor afegit de les associacions, és justament que tenen persones sòcies i no persones consumidores.

Què farem amb els i les joves que vagin a La Fontana a “consumir” una activitat? On s'associaran? I, des del “carinyu”, això ho dic perquè m'he llegit el projecte.

És cert que la PEJG proposa que sigui un projecte gestionat per ella, que generi més oportunitats, que no tingui afany de lucre i que sigui econòmicament accessible per a tot el jovent; però també és cert que això no vol dir que deixi de ser de consum.

Dit això, però, no m'agradaria acabar aquest post sense lloar la feina feta per la PEJG, que aglutina persones que cada dia es trenquen el cap en pensar com fer de la nostra ciutat un espai més habitable i més per a les persones.

El que vull dir és que crec les reivindicacions de Gràcia se sumen a un malestar de la ciutadania organitzada barcelonina, que cada dia veu més limitades les seves expressions a l'espai públic. Vull dir, també, que ja va essent hora que s'obri aquest debat amb la maduresa que li correspon a una ciutat amb història associativa.

També, que ja va sent hora que els canvis en la relació administració-societat civil es deixin de fer a cop de normativa i d'ordenança.

Perquè jo puc ser crítica amb les reivindicacions de la PEJG, però tinc molt clar de qui és la responsabilitat. Tinc clar que la política barcelonina dels darrers anys ens ha portat a lògica la demanda sense assumpció de responsabilitats. I tinc molt clar que només si l'administració és capaç de recuperar la confiança en els projectes de la ciutadania organitzada avançarem cap a la co-responsabilitat ciutadana.

Això sí, sempre amb una mica de ciència. 

P.D. Us deixo un tall de ràdio que il·lustra els meus arguments...

Espai públic, espai laic: lògicament impossible o tàcticament necessari?

Avui el debat sobre l'espai públic, entès com a l'espai “de tothom”, és una de les qüestions que tenim sobre la taula a causa de la diversitat d'usos que té aquest, així com la varietat d'expressions que s'hi donen.
Als diaris, als programes televisius o als agrumentaris polítics, però també a les converses de cafè, repetidament apareix el tema en forma de molts interrogants: què cal fer perquè tothom se senti còmode? Fins a quin punt és necessari garantir aquesta comoditat? On és el llindar entre la garantia d'expressions individuals i la possibilitat de normes col·lectives? Qui té la potestat per a proposar, exercir, controlar i assegurar el funcionament d'aquestes normes?

Però no es tracta només d'obrir un debat deliberatiu per enriquir les ments gràcies als dubtes que genera, sinó que es converteix en una necessitat real quan ens parem dos minuts a observar el nostre voltant. La necessitat d'elaborar (o eliminar, si calgués) normes per aquell espai que no és ni “teu” ni “meu” la veiem diàriament quan, al carrer, observem una desproporció exagerada de cartells de marques comercials o quan, en plena campanya electoral, els mitjans de comunicació públics dificulten o faciliten l'accés als programes d'uns partits en oposició a d'altres.

L'espai públic actual avui no és, ni de bon tros, un espai igualitari, ni humanista, ni d'exercici de llibertats. No és, per tant, l'espai públic que, des d'una òptica progressista, desitjaríem.

Són diverses les aportacions de teòrics sobre el tema, però segurament, des d'aquesta voluntat de “justícia social” n'hi ha dues d'oposades, que darrerament he tingut l'oportunitat d'escoltar, i que val la pena tenir en compte: són les aportacions d'en Manuel Delgado i d'en Vicenç Molina.

El passat 10 d'octubre, en el marc de la Trobada de Casals de Joves, l'antropòleg Manuel Delgado ens va parlar de l'espai públic com una entelèquia. Segons Manuel Delgado, no pot existir norma pública perquè és impossible que una opció pugui ser assumida per tothom. Conseqüentment, ell aposta per una absoluta desregulació d'allò públic i pel conflicte com a eina per assolir l'èxit de les majories oprimides. Diu, doncs, que l'aposta per la laïcitat en allò públic és una reivindicació absurda ja que la batalla pel poder és intrínseca a l'ésser humà i, per tant, mentre el poder estigui en joc mai serà viable un espai d'absoluta llibertat.

Així, desitjar el poder per a les classes oprimides és l'única opció viable per a garantir més igualtat, tot i que aquesta anés acompanya de retallades de les llibertats individuals.

Un mes més tard, en el marc del Fòrum Espai de Llibertat, Vicenç Molina, patró de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, tornava a parlar d'espai públic, espai laic, però des d'una altra perspectiva.

Vicenç Molina apostava per la laïcitat com a arquitectura de convivència i, al revés que Delgado, partia d'una idea d'humanitat amb denominador comú. Segons Molina és viable generar un espai de llibertat des del qual cada consciència es pugui desenvolupar; un espai no condicionat on la principal “llei” sigui l'absència de coerció.

Tanmateix, Vicenç Molina també expressava certa dificultat en la construcció d'aquest espai a causa de la influència de la lògica capitalista en el desenvolupament de les consciències, fins i tot en el seu vessant més íntim.

Si bé del seu discurs no se'n treia una estratègia clara, crec que es podien intuir dues idees:

D'una banda, unificar la promoció de la laïcitat amb la “lluita” anticapitalista, considerant que la segona era el principal pal a la roda per a la primera.

De l'altra, generar oasis de llibertat en el sí de les associacions que ens autodefinim com a laiques, revisant allò que fem per a garantir més lliurepensament en el nostre desenvolupament.

Després d'escoltar l'un i l'altre (i intentant fer un exercici de lliurepensament) no subscric cap de les dues aportacions en la seva totalitat però n'extrec dues conclusions:

En primer lloc, la idea que per assegurar una arquitectura més justa d'allò públic no hem de buscar normes comunes que regulin, sinó garantir la possibilitat que les persones que habiten l'edifici, en igualtat de condicions, puguin trobar-les.

En segon lloc, i conseqüència de l'anterior, que l'objecte de debat ha de deixar de ser l'espai i ha de passar a centrar-se en les persones. Calen propostes que fomentin la llibertat de consciència. De fet, penso que només en la mesura que més persones prenguin consciència d'allò que les limita i allò que decideixen amb llibertat, serem més capaces de construir una arquitectura de convivència.