dimarts, 28 de desembre de 2010

Dinars nadalencs I


A la Mari Carmen, al Marc, al David, a la Vicky, al Miguel, a la Lydia, al Dani, a la Vicenta, a la Sandra, al Ferran i, sobretot, a la Júlia. A ella, perquè té molts temps per davant per fer-nos entrar en raó.

De vegades em pregunto quin és el motiu que s'amaga darrera la insistència de la meva família en repetir, durant tres dies pràcticament seguits, el mateix patró de dinar en comunitat (estic parlant de les celebracions nadalenques), amb la certesa que aquest ens porta, indiscutiblement, a dues situacions poc agradables o, si més no, prescindibles.
D'una banda, a una pesada digestió la qual ha d'anar, sí o sí, acompanyada d'un almax abans d'anar a dormir (jo en porto dos de seguits: el del 25 i el del 26). Per què no decidim fer dinars més lleugers?
De l'altra, la constatació que les persones que ens seiem al voltant de la taula tenim poc a veure i això ens porta inevitablement a discussions eternes que acaben a crits perquè, a casa, això de la contenció encara no ho hem après (jo tampoc, per cert)
El cas és que aquest any la discussió del 26 va anar “d'immigració” i vet aquí que vaig descobrir dues idees bastant esteses (m'atreviria a dir que majoritàries a la taula): la primera, que els comerços regentats per persones d'origen estranger se salten la llei perquè obren tots els diumenges i la segona, que les persones que vénen de la Xina no paguen impostos quan obren un nou negoci.

D'entrada sospito que són afirmacions falses (o, com a mínim, desmesuradament generalitzades), però el cert és que em trobo mancada de raons per la poca informació que tinc al respecte.
Ja sé que en temps de crisi l'argument predominant sol ser que com menys siguem per repartir, més ens tocarà a cadascú, en comptes de pensar que, com més recaptem, més tindrem per repartir, però això no deixen de ser supòsits intangibles, que em reservo per a propers debats. Total, que torno a casa i decideixo buscar informació per preparar el contraatac abans no arribi el dia 6, que tenim la propera trobada familiar.

La primera cosa que cal saber és que no tots els comerços estan regits per la mateixa norma. De fet, és en funció del producte venut, de si es tracta d'una petita o gran empresa i de l'extensió del local on es troba el comerç, que la norma és diferent.
Concretament, sobre els establiments de venda personalitzada o en règim d'autoservei, els titulars dels quals són petites o mitjanes empreses comercials (com ho són els popularment anomenats pakis), el que diu la norma és que "sempre que la superfície de venda no superi l'establerta per reglament per al format d'autoservei (150m2) i sempre que tinguin una oferta orientada exclusivament a productes de compra quotidiana d'alimentació, seran excepció de la norma general", la qual determina que "els establiments comercials dedicats essencialment a la venda al públic de mercaderies han de tenir un horari general d'obertura al públic de 72 hores setmanals, entre les 7'00h i les 22'00h, de dilluns a dissabte, amb l'obligació de tancar diumenges i festius no específicament autoritzats".
Per a més informació, podeu mirar la web de la Generalitat on això s'explica.

Per tant, NO ÉS IL·LEGAL que els pakis obrin els diumenges. Altra cosa és que considerem que seria bo que cap comerç obrís en cap de setmana, per a racionalitzar el consum i per a garantir unes condicions de treball més dignes, però aquest seria un altre tema.

Pel que fa als impostos per a nous negocis regentats per persones de la Xina, el que he trobat és que efectivament existeix un conveni entre Espanya i Xina des de l'any 1992 el qual pretén regular la “doble imposició internacional”. Això significa que el conveni estableix que els rendiments obtinguts per una persona xinesa a Espanya i per una persona espanyola a Xina han de tributar en un país o a l'altre en funció de l'activitat econòmica. És a dir, que si obren un comerç aquí, hauran de pagar els impostos d'aquí per tenir un comerç, mentre que si es compren un pis allà, hauran de pagar l'IBI allà. Aparentment, de sentit comú.

Ara bé, és cert que el conveni genera un problema (que no té res a veure amb que els petits comerciants no paguin impostos, cosa que ja hem vist que no és certa). El problema del conveni és que facilita un marc d'exempció d'impostos a les empreses multinacionals que tenen filials a Xina i a Espanya i això provoca que aquestes tinguin més possibilitats per a rebentar mercats gràcies als seus privilegis fiscals. Això sí, facilitats que reben multinacionals xineses, però també espanyoles.

Per tant, quedi aquí dit que els privilegis segueixen sent pels de sempre, que molt poc tenen a veure amb els petits nous comerços, regentats per persones recent arribades de la Xina o del Pakistan. 
Ara només queda que la meva família també n'estigui convençuda... (proper capítol "Dinars nadalencs II", després del dia 6)




dilluns, 13 de desembre de 2010

Del vermell al blaugrana

Fa dies vaig llegir el post de la Maria sobre les curiositats que envolten Solidaritat Catalana i em vaig quedar amb les ganes de seguir tirant del fil. Tanmateix, coincidint amb certa desafecció cap el llibre que aleshores em llegia (L'esquerra independentista avui, de Roger Buch), finalment ho vaig deixar córrer. Les múltiples escisions del moviment independentista català (que no són menys que les del moviment comunista, per cert), em van fer agafar mania a tot allò que fes flaira a estelada i a pa amb tomàquet. Quina mandra! 
Però poc dies després, el tema va reaparèxer. Resulta que el cambrer del bar de les pistes on jugo a futbol (i on, com podeu haver deduït, faig una cervesa després), fa unes setmanes va decidir fer-me oient d'un seu discurs. Estàvem a pocs dies de les eleccions i imagino que al paio li va semblar que jo podia estar interessada en conèixer quina era la seva opció política. No podia esperar menys d'algú que regenta un bar futbolístic: l'home s'havia decidit per Solidaritat Catalana. 
Tot i que no es pugui qualificar de “debat polític” la nostra curta conversa, a l'home li va donar temps d'explicar-me que, com d'altres, havia passat per l'MDT, després pel PI i finalment havia acabat a Estat Català. Curiosa involució, per cert.

I vet aquí que això vol dir passar de l'esquerra a la dreta. Perquè, tal i com indica Roger Buch, Estat Català ha filirtejat amb l'indepententisme unitari (eufemisme d'independetisme feixista), va fer seu durant els noranta el lema “ni d'esquerres ni de dretes, Estat Català!” i, per acabar-ho d'arrodonir, ara dóna suport a SI.
 Tenint en compte que just fa unes hores que he llegit un dels discursos electorals del Laporta a la web d'Estat Català, no tingueu cap dubte que quan algú diu “ni d'esquerres ni de dretes” és perfectament conscient que la segona és la seva mà bona. I si no, digueu-me si veieu l'esquerra en algun dels tres principals eixos del darrer congrés d'Estat Català.

Si ja deia jo que canviar el vermell pel blaugrana només ens podia portar a veure més futbol. I si no, pregunteu-li al meu amic, que ara regenta un bar d'unes pistes esportives...