Lloll Bertran: “des que les dones pugen castells, els castells pugen més amununt; però necessiten dels homes per a que facin la pinya sobre la qual elles pugen. (…) perquè hi ha coses que fan bé els homes i coses que fem bé les dones”

El moviment feminista va néixer entre finals del XVIII i principis del XIX (depenent de quina sigui la font on es busqui) i des d'aleshores, ha passat per diferents fases discursives. No només això, sinó que, a dia d'avui, podem dir hi ha matisos entre visions feministes i que també hi ha hagut, i hi ha encara, desacord entre quines són les millors estratègies de lluita per a combatre la desigualtat.

Tanmateix, amb el temps, també s'han assolit alguns consensos que poca gent que avui s'autodefineixi com a feminista, posaria en dubte:

D'una banda, la idea que les dones podem viure entre dones, si així ho desitgem i que, per tant, som capaces de construir projectes vitals sense la necessitat de tenir homes al nostre voltant (premissa, de fet, també aplicable als homes).

De l'altre, que el gènere és una construcció social, la qual cosa significa que no està definit en el nostre ADN. De fet, el concepte gènere ens permet dibuixar patrons o tendències, però, al ser definit com a “conjunt de rols” i no com una categoria absoluta (són molts els ítems que hauríem de tenir en compte per a parlar “d'allò femení”o “allò masculí”), obre una porta a la varietat de possibilitats.

A més, el gènere ens permet dibuixar models però no persones, la qual cosa vol dir, en llenguatge planer, que no existeixen dones absolutament femenines ni homes absolutament masculins, sinó que hi ha un seguit de valors i conductes que s'associen a unes i altres, però que en cada persona són diferents. De fet (i això no té el consens de tot el moviment feminista), hi ha fins i tot qui diu que existeixen tants gèneres com persones.

Doncs bé, sembla que aquests consensos que podíem considerar “victòries” del moviment, no agraden a la Generalitat. Sembla que la institució que ens representa encara està en la lògica de la família tradicional i en la lògica de la masculinitat i la feminitat absolutes.

I, creieu-me, no ho dic perquès sí. Ho dic perquè el dia 8 de març al matí vaig assistir a l'acte institucional que fa la Gene en commemoració d'aquest dia, i així ho vaig constatar.

A l'acte hi va actuar la Lloll Bertran, que va introduir la seva posada en escena fent un símil entre les relacions home-dona en la vida real i i les relacions home-dona en els castellers:

“des que les dones pugen castells, els castells pugen més amununt; però necessiten dels homes per a que facin la pinya sobre la qual elles pugen. (…) perquè hi ha coses que fan bé els homes i coses que fem bé les dones”

Dieu-me meticulosa, si voleu, però jo no veig els consensos del feminisme per enlloc. De fet, només tinc una lectura d'aquesta frase: hem tornat a la família tradicional i a la lògica de la complementarietat, de la mitja taronja i de divisió sexual del treball.

Preparem-nos, dones i homes feministes, per a tornar al règim de la família catòlica-hetero-patriarcal.

Sorpreses de bon matí (o ADN satànic II)

Fa dies que no escric al bloc però, en canvi, sí he rebut algun comentari darrerament. Concretament el Joffre em recomana que posi links en el darrer post que he escrit.

Paralel·lament, aquest matí, mentre repeteixo el ja ritus de llegir el Público on-line (que em fa d'antídot al Cuní, que de vegades també veig), em trobo amb aquesta nótícia: “PSE, PP y UPyD piden silenciar a la izquierda abertzale en EiTB”. I, òbviament, em torno a enfadar.

Total, que em ve al cap el comentari del Joffre (que anteriorment ja m'havia fet també el Roger) sobre la importància de posar links a les entrades del bloc, i que em fa pensar que buscaré la web de SORTU per a vincular-la al meu anterior post.

Sorpresa: no trobo la web de SORTU enlloc.

Pregunta: existeix o resulta que el PSE, el PP i UpyD també fan negocis amb google perquè l'amagui?

Finalment recorro als links de la viqui, que a mi sempre m'han donat confiança, i em trobo amb la segona sorpresa del matí al clicar www.sortu.info.

I clar, m'enfado de nou...

Això sí, aquesta vegada ningú podrà dir que manquen links en aquest post.

Del vermell al blaugrana

Fa dies vaig llegir el post de la Maria sobre les curiositats que envolten Solidaritat Catalana i em vaig quedar amb les ganes de seguir tirant del fil. Tanmateix, coincidint amb certa desafecció cap el llibre que aleshores em llegia (L'esquerra independentista avui, de Roger Buch), finalment ho vaig deixar córrer. Les múltiples escisions del moviment independentista català (que no són menys que les del moviment comunista, per cert), em van fer agafar mania a tot allò que fes flaira a estelada i a pa amb tomàquet. Quina mandra! 

Però poc dies després, el tema va reaparèxer. Resulta que el cambrer del bar de les pistes on jugo a futbol (i on, com podeu haver deduït, faig una cervesa després), fa unes setmanes va decidir fer-me oient d'un seu discurs. Estàvem a pocs dies de les eleccions i imagino que al paio li va semblar que jo podia estar interessada en conèixer quina era la seva opció política. No podia esperar menys d'algú que regenta un bar futbolístic: l'home s'havia decidit per Solidaritat Catalana. 

Tot i que no es pugui qualificar de “debat polític” la nostra curta conversa, a l'home li va donar temps d'explicar-me que, com d'altres, havia passat per l'MDT, després pel PI i finalment havia acabat a Estat Català. Curiosa involució, per cert.

I vet aquí que això vol dir passar de l'esquerra a la dreta. Perquè, tal i com indica Roger Buch, Estat Català ha filirtejat amb l'indepententisme unitari (eufemisme d'independetisme feixista), va fer seu durant els noranta el lema “ni d'esquerres ni de dretes, Estat Català!” i, per acabar-ho d'arrodonir, ara dóna suport a SI.

 Tenint en compte que just fa unes hores que he llegit un dels discursos electorals del Laporta a la web d'Estat Català, no tingueu cap dubte que quan algú diu “ni d'esquerres ni de dretes” és perfectament conscient que la segona és la seva mà bona. I si no, digueu-me si veieu l'esquerra en algun dels tres principals eixos del darrer congrés d'Estat Català.

Si ja deia jo que canviar el vermell pel blaugrana només ens podia portar a veure més futbol. I si no, pregunteu-li al meu amic, que ara regenta un bar d'unes pistes esportives...

Espai públic, espai laic: lògicament impossible o tàcticament necessari?

Avui el debat sobre l'espai públic, entès com a l'espai “de tothom”, és una de les qüestions que tenim sobre la taula a causa de la diversitat d'usos que té aquest, així com la varietat d'expressions que s'hi donen.
Als diaris, als programes televisius o als agrumentaris polítics, però també a les converses de cafè, repetidament apareix el tema en forma de molts interrogants: què cal fer perquè tothom se senti còmode? Fins a quin punt és necessari garantir aquesta comoditat? On és el llindar entre la garantia d'expressions individuals i la possibilitat de normes col·lectives? Qui té la potestat per a proposar, exercir, controlar i assegurar el funcionament d'aquestes normes?

Però no es tracta només d'obrir un debat deliberatiu per enriquir les ments gràcies als dubtes que genera, sinó que es converteix en una necessitat real quan ens parem dos minuts a observar el nostre voltant. La necessitat d'elaborar (o eliminar, si calgués) normes per aquell espai que no és ni “teu” ni “meu” la veiem diàriament quan, al carrer, observem una desproporció exagerada de cartells de marques comercials o quan, en plena campanya electoral, els mitjans de comunicació públics dificulten o faciliten l'accés als programes d'uns partits en oposició a d'altres.

L'espai públic actual avui no és, ni de bon tros, un espai igualitari, ni humanista, ni d'exercici de llibertats. No és, per tant, l'espai públic que, des d'una òptica progressista, desitjaríem.

Són diverses les aportacions de teòrics sobre el tema, però segurament, des d'aquesta voluntat de “justícia social” n'hi ha dues d'oposades, que darrerament he tingut l'oportunitat d'escoltar, i que val la pena tenir en compte: són les aportacions d'en Manuel Delgado i d'en Vicenç Molina.

El passat 10 d'octubre, en el marc de la Trobada de Casals de Joves, l'antropòleg Manuel Delgado ens va parlar de l'espai públic com una entelèquia. Segons Manuel Delgado, no pot existir norma pública perquè és impossible que una opció pugui ser assumida per tothom. Conseqüentment, ell aposta per una absoluta desregulació d'allò públic i pel conflicte com a eina per assolir l'èxit de les majories oprimides. Diu, doncs, que l'aposta per la laïcitat en allò públic és una reivindicació absurda ja que la batalla pel poder és intrínseca a l'ésser humà i, per tant, mentre el poder estigui en joc mai serà viable un espai d'absoluta llibertat.

Així, desitjar el poder per a les classes oprimides és l'única opció viable per a garantir més igualtat, tot i que aquesta anés acompanya de retallades de les llibertats individuals.

Un mes més tard, en el marc del Fòrum Espai de Llibertat, Vicenç Molina, patró de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, tornava a parlar d'espai públic, espai laic, però des d'una altra perspectiva.

Vicenç Molina apostava per la laïcitat com a arquitectura de convivència i, al revés que Delgado, partia d'una idea d'humanitat amb denominador comú. Segons Molina és viable generar un espai de llibertat des del qual cada consciència es pugui desenvolupar; un espai no condicionat on la principal “llei” sigui l'absència de coerció.

Tanmateix, Vicenç Molina també expressava certa dificultat en la construcció d'aquest espai a causa de la influència de la lògica capitalista en el desenvolupament de les consciències, fins i tot en el seu vessant més íntim.

Si bé del seu discurs no se'n treia una estratègia clara, crec que es podien intuir dues idees:

D'una banda, unificar la promoció de la laïcitat amb la “lluita” anticapitalista, considerant que la segona era el principal pal a la roda per a la primera.

De l'altra, generar oasis de llibertat en el sí de les associacions que ens autodefinim com a laiques, revisant allò que fem per a garantir més lliurepensament en el nostre desenvolupament.

Després d'escoltar l'un i l'altre (i intentant fer un exercici de lliurepensament) no subscric cap de les dues aportacions en la seva totalitat però n'extrec dues conclusions:

En primer lloc, la idea que per assegurar una arquitectura més justa d'allò públic no hem de buscar normes comunes que regulin, sinó garantir la possibilitat que les persones que habiten l'edifici, en igualtat de condicions, puguin trobar-les.

En segon lloc, i conseqüència de l'anterior, que l'objecte de debat ha de deixar de ser l'espai i ha de passar a centrar-se en les persones. Calen propostes que fomentin la llibertat de consciència. De fet, penso que només en la mesura que més persones prenguin consciència d'allò que les limita i allò que decideixen amb llibertat, serem més capaces de construir una arquitectura de convivència.