dijous, 10 de març de 2011

Lloll Bertran: “des que les dones pugen castells, els castells pugen més amununt; però necessiten dels homes per a que facin la pinya sobre la qual elles pugen. (…) perquè hi ha coses que fan bé els homes i coses que fem bé les dones”

El moviment feminista va néixer entre finals del XVIII i principis del XIX (depenent de quina sigui la font on es busqui) i des d'aleshores, ha passat per diferents fases discursives. No només això, sinó que, a dia d'avui, podem dir hi ha matisos entre visions feministes i que també hi ha hagut, i hi ha encara, desacord entre quines són les millors estratègies de lluita per a combatre la desigualtat.
Tanmateix, amb el temps, també s'han assolit alguns consensos que poca gent que avui s'autodefineixi com a feminista, posaria en dubte:

D'una banda, la idea que les dones podem viure entre dones, si així ho desitgem i que, per tant, som capaces de construir projectes vitals sense la necessitat de tenir homes al nostre voltant (premissa, de fet, també aplicable als homes).

De l'altre, que el gènere és una construcció social, la qual cosa significa que no està definit en el nostre ADN. De fet, el concepte gènere ens permet dibuixar patrons o tendències, però, al ser definit com a “conjunt de rols” i no com una categoria absoluta (són molts els ítems que hauríem de tenir en compte per a parlar “d'allò femení”o “allò masculí”), obre una porta a la varietat de possibilitats.

A més, el gènere ens permet dibuixar models però no persones, la qual cosa vol dir, en llenguatge planer, que no existeixen dones absolutament femenines ni homes absolutament masculins, sinó que hi ha un seguit de valors i conductes que s'associen a unes i altres, però que en cada persona són diferents. De fet (i això no té el consens de tot el moviment feminista), hi ha fins i tot qui diu que existeixen tants gèneres com persones.

Doncs bé, sembla que aquests consensos que podíem considerar “victòries” del moviment, no agraden a la Generalitat. Sembla que la institució que ens representa encara està en la lògica de la família tradicional i en la lògica de la masculinitat i la feminitat absolutes.

I, creieu-me, no ho dic perquès sí. Ho dic perquè el dia 8 de març al matí vaig assistir a l'acte institucional que fa la Gene en commemoració d'aquest dia, i així ho vaig constatar.
A l'acte hi va actuar la Lloll Bertran, que va introduir la seva posada en escena fent un símil entre les relacions home-dona en la vida real i i les relacions home-dona en els castellers:

“des que les dones pugen castells, els castells pugen més amununt; però necessiten dels homes per a que facin la pinya sobre la qual elles pugen. (…) perquè hi ha coses que fan bé els homes i coses que fem bé les dones”

Dieu-me meticulosa, si voleu, però jo no veig els consensos del feminisme per enlloc. De fet, només tinc una lectura d'aquesta frase: hem tornat a la família tradicional i a la lògica de la complementarietat, de la mitja taronja i de divisió sexual del treball.

Preparem-nos, dones i homes feministes, per a tornar al règim de la família catòlica-hetero-patriarcal.

1 comentari:

  1. els castells pugen més alts des que pugen els nens i les nenes:)
    Tens raó en asenyalar el perill del discurs de la complementarietat dels gèneres.

    ResponElimina

Deixa el teu comentari aquí