Una altra democràcia

Ahir vaig tenir un debat amb un company sobre la importància d'anar o no a votar, després que ell llegís un editorial en el qual jo exposava tres raons que motiven la creixent desafecció.

La primera, l'actual sistema democràtic que se sustenta únicament sobre la butlleta.

La segona: la desprotecció de la ciutadania davant de la impossibilitat de ser representada entre els poders econòmics (FMI o BCE per posar dos exemples).

I la tercera: l'error estratègic de l'esquerra parlamentària, enfocada més a les eleccions que a la feina de carrer i, per tant, distant de les persones a qui, per lògica aplastant, hauria de representar (que, d'altra banda, són la majoria del país). 

Per què ningú, en campanya electoral, es fa ressò de la necessitat d'implicar més a la ciutadania en els afers públics? Per què cap partit diu: “aquest sistema és poc democràtic i nosaltres volem treballar perquè això canviï”?

Si bé la crítica era, en general, compartida amb el company amb qui debatia, el que ell manifestava més concretament, era que, més enllà dels meus arguments, hi havia un problema de fons: el sistema de partits. De fet, el que ell deia era que l'abstenció, independentment que es fos per desinterès o fos fruit d'un posicionament polític actiu, sempre responia a una raó de sentiment de no-representativitat, conseqüencia d'aquest sistema de participació.

Tanmateix, jo em nego a pensar que el marc actual sigui tan limitat. De fet, no només és que em negui, sinó que em sembla que és necessari, sobretot perquè apel·lo a la necessitat d'un espai com el de les eleccions on persones organitzades en nuclis locals distants (els quals suposen la unitat de mesura imprescindible per a democràcies més participatives), puguem posar-nos d'acord per a portar endavant una mateixa idea. Altra cosa és quina importància tingui aquest espai en la construcció d'una democràcia o quin ús en facin els partits d'aquest espai, en detriment d'altres.

Per tant, sí al desenvolupament d'una democràcia més participativa, però sí, també, a seguir reivindicant que l'espai de representativitat sigui més digne i menys determinant. I visca la Mafalda, és clar!