El tema No és la reforma de les pensions

Avui s'ha aprovat la reforma de les pensions i segurament siguin moltes les persones que, des els seus blocs, en parlin. Jo també. Però m'agradaria fer-ho des d'una perspectiva diferent, equidistant entre l'acord signat pels sindicats majoritaris i la vaga general convocada pels minoritaris. S'equivoquen tots, diria.

M'explico: ni els sindicats (majoritaris o no) fan de sindicats ni el govern fa de govern.

És més, avui ningú juga el paper que van poder jugar els sindicats del XIX perquè avui la millora de les condicions de vida i de treball ja no està a debat. Com a molt, es posa a debat la capacitat de resistència d'un col·lectiu, però no la seva millora.

Ningú juga tampoc el paper de partit que, en base a uns principis, se situa al costat de l'opressor o de l'oprimit i que, quan governa, es regeix pels mateixos principis. De fet, els governs, formats per partits, tenen l'encàrrec de mantenir la pau social, abans que de defensar un model de societat.

I clar, això té alguns riscs, derivats d'alguns errors de concepte:

1er error: els agents. Els agents en conflicte són la patronal i els sindicats, no sindicats i govern.

2n error: la funció del govern. La funció del govern no és acontentar a tothom. En funció dels seus principis haurà de decidir on es situa i a qui acontenta.

3er error: el lloc des d'on es proposen canvis. Les propostes de canvi han de venir dels agents socials afectats. Els partits han de prendre partit però no pretendre fer propostes equidistants.

4rt error: el full de ruta dels sindicats. Els sindicats han de preocupar-se de marcar agenda política i no de estar a l'espera de l'amenaça.

I, mentrestant, mentre decidim quin és l'espai de governs i sindicats, els poders econòmics segueixen perpetuant-se al mateix lloc. Manda güevos!

“Marta, pero tu crees que así vais a cambiar el mundo?” (cita de robot anònim i sense número d'identificació visible)

La imminent reforma de les pensions sembla que no té marxa enrere. El dia 28 d'aquest mes, amb més o menys acord social, canviarà la norma que regula aquest dret i haurem obert la porta gran al capitalisme. 

Davant d'aquesta situació, alguns col·lectius, ahir, sota el paraigües de l'assemblea de Barcelona, es van manifestar en contra de la retallada i van acabar entrant al cine Baleñá de via Laieta (que portava 9 anys tancat), amb la idea que aquest espai es convertís en un en un lloc per a la preparació d'activitats i reunions al voltant de la reforma de les pensions. També al voltant de la vaga general que alguns sindicats han convocat pel proper 27 de gener.

La conveniència o no de convocar ara una vaga general pot ser discutible, com qualsevol acció d'estratègia política. De fet, ni tan sols jo, que ahir també em vaig manifestari, tinc clar què faré el dia 27. El que no pot ser discutible, però, és la condemna a la manera com va actuar el nostre cos policial ahir quan van desallotjar a les persones que érem al cinema. No pot ser discutible que s'exigeixi intel·ligència, formació i capacitat de raonament als Mossos d'esquadra. No pot ser discutible que s'exigeixi el no ús de la violènciaen situacions que, d'entrada, conviden al diàleg.

Mireu, jo no sóc de les que defenso el desordre públic, ni la conflictivitat per la conflictivitat. Però després d'ahir no em queda altra opció que denunciar la idiotesa d'alguns Mossos. Em preocupa que a dia d'avui hi hagi “persones” suposadament preparades tan extremadament inútils. Em preocupa que tinguin porres i no es preguntin el motiu pel qual les treuen. Em preocupa que menyprein i que peguin i que insultin. I que de les seve boques només surtin frases com la que titula aquest post.

I és que quan no queden arguments (i aquesta via s'esgota molt ràpid davant d'una màquina que no pensa), s'imposa la violència. I sí, això ens allunya de l'estat de dret.

El més curiós de tot és que avui en la majoria de mitjans el titular és “desalojo del cine Baleñá sin incidentes graves”, com si els traus i els cops fossin una qüestió “leve”. I més, si tenim en compte que venien d'on venien.

I és que jo estic d'acord amb l'existència de cossos policials, però amb consignes inte·ligents. Cossos policials que aprenguin que a qui s'ha de perseguir és als qui exploten, als qui especulen, als qui abusen.

En un estat d'una mínima lògica democràtica, ahir els mossos ens haurien ajudat a obrir la persiana del cine per a que poguéssim entrar i ens haurien protegit de la patronal. Haurien perseguit al propietari de l'edifici i l'haurien obligat a que en fes un ús.
I els mitjans haurien dit: “continuan las expropiaciones de los edificios inutilizados y poco a poco se reesablece la normalidad. Los edificios son puestos a disposición de los vecinos para sus actividades reflexivas. Los mossos d'esquadra hoy han vuelto a hecer una actuación ejemplar preservando los derechos de los ciudadanos y garantizando el buen funcionamiento de lo público”.

Dels canelons al Happy Meal

La publicitat d'aquests últims mesos, com és habitual en aquesta època de l'any, ha estat una tortura, bé perquè són molt poques les criatures que tenen habitacions tan grans com les dels anuncis, bé perquè són pocs els progenitors que poden fer de reis capitalistes amb fons il·limitat. Sí, la publicitat té el poder de fer-nos veure que la màgia NO és, ni de bon troç, un bé comú. SÍ és, en canvi, un privilegi que s'hereva, com el patrimoni o l'accés a alguns recursos.

Sense pretendre aquí aprofundir en la relació entre festes nadalenques i publicitat, voldria anotar alguna apreciació en relació a un anunci que he vist repetidament aquests últims mesos. És el darrer anunci de Mc Donalds, que, des del meu punt de vista, és de molt mal gust.

Primer: perquè la nena és una avorrida, que prefereix anar al Mc Donalds, abans que sortir a pescar, a jugar a futbol, a patinar, a tirar fletxes, a anar en bici o a disfressar-se.

Segon: perquè el pare del nen és o molt progre o és molt despreocupat: a vosaltres us deixaven sortir a sopar fora amb 10 anys?

Tercer: perquè el nen és molt desafortunat: pare despreocupat (perquè a mi no em fa pinta de progre, tot i vestir dessuadora esportiva) + amiga avorrida.

L'anunci m'ha fet pensar com serà el món quan aquest nen i aquesta nena siguin grans i he tingut molta por: a més de convertir-se en progenitors-reis macs-capitalistes amb accés a la màgia, aquestes criatures canviaran els canelons i el pollastre per un Happy Meal del Mac Donalds...

Vist així, crec que em quedo amb els canelons, la poca màgia i les discussions de sobretaula.