dimarts, 24 de maig del 2011

I després de les acampades, què?

Des del dia 15 de maig són diverses les ciutats i pobles que s'han sumat a les acampades en pro d'un sistema més equitatiu, més just, menys opressor, més participatiu i, sobretot, que prioritzi, per sobre dels privilegis capitalistes, el benestar de les persones.
I són també diverses persones les qui s'han anat sumant al moviment, sigui aportant mans o material, dedicant temps, fent cassolades o escrivint twits, post o missatges de facebook. El cas és que aquesta història ha mogut a gent que abans no es movia o bé que no ho feia de manera conjunta.
Però també és cert que les acampades tenen limitacions. Des del meu punt de vista, són un bon tret de sortida però no una forma de lluita sostenible. A pl Catalunya, per exemple, hem vist com cada dia a les “assemblees” hi assisteix menys gent i hem vist, també, com cada vegada els mitjans mostren menor simpatia cap a nosaltres. Tot apunta, doncs, que això acabarà un dia o altre.
Així que, coneixedores de l'existència d'un final, jo proposo que això tingui continuïtat a partir d'altres estructures de lluita, que no impliquin traslladar la vida diària de tanta gent i que ens permetin seguir treballant.

La plaça
La plaça, més enllà de ser un espai de convivència, aquests dies s'ha convertit en una àgora de reflexió i debat. Sóc de les que penso que “la plaça” no ha de ser un espai de proposta política específica ja que el moviment 15M, si per alguna cosa es caracteritza, és perquè té la capacitat d'aglutinar moltes persones sota uns lemes generalistes. Tanmateix, també és cert que el debat sobre propostes polítiques porta a reflexions molt interessants que no hauríem de perdre.
Per tant, valdria la pena mantenir l'espai d'àgora de la plaça a partir d'una programació (no sé si de cap de setmana, diària o mensual), que ens permetés l'intercanvi, sense la necessitat d'arribar a elaborar una programa polític concret i ampli. Insisteixo, per mi el moviment 15M no és un “partit de ciutadans” sinó un moviment aglutinador des d'una perspectiva àmplia de l'esquerra (entesa, aquesta, com un sistema de valors i no com una opció partidista)
Un altre aspecte positiu de la plaça és l'aprenentatge convivencial. En aquest sentit, les persones que han dormit allà vàries nits comenten que han generat una vida comunitària agradable. Si bé comparteixo que aquest fet és potent (a l'esplai en dèiem aprenentatge vivencial), crec que la viabilitat del mateix passa per a generar espais comunitaris als barris que ens permetin generar relacions cooperatives (digueu-li ateneus populars, si voleu) i que ens possibilitin tenir relacions fora de la lògica opressora del mercat.
Finalment, la plaça té una darrera potencialitat: la mostra (i auto-mostra) de força. Trobar-se a la plaça amb d'altres persones sota la idea de treballar per un món millor és motivador. Ara bé, hem d'assumir que això és el mateix que anar a les manis del primer de maig: activitats d'autoconsum que ens carreguen les piles i ens animen a seguir treballant (per allò de veure que no estem soles).
Des d'aquest punt de vista, per tant, crec que la idea seria mantenir assemblees (no sé si setmanals o mensuals), a les quals hi assistíssim totes, a fi de mantenir esperit unitari i de treball conjunt, així com per poder treballar puntuals convocatòries de movilitzacions.

La continuïtat del 15M
Si ens han d'acabar l'acampada o ha de morir desinflada, jo diria que millor l'acabem nosaltres. Al que em refereixo és que, com he dit abans, l'acampada ha estat un bon tret de sortida però ara toca treballar en l'àmbit local, amb tota aquella gent que s'ha apropat buscant un espai de participació.
Cal derivar a les persones en els seus projectes de barri per tal que, allò que han pogut viure durant uns dies, es converteixi en un “model de vida”.
Per què no acabar l'acampada amb una gran concentració, convocant als barris posteriorment i amb una perspectiva de mobilització futura? Per què no “declarar la plaça un espai lliure de l'opressió” i eminentment participatiu, on cada cap de setmana es realitzin activitats, xerrades, documentals? Per què no assumir certa coordinació entre els barris per a mantenir viva la plaça amb el debat i amb assemblees d'autoconsum i de mostre de força setmanals?

El projecte polític
N'he fet referència en anteriors punts però m'agradaria dedicar un paràgraf a això.
Les persones que estem a la plaça tenim diferents idees sobre “quina és la societat ideal”; de fet, de no ser així, no existirien diferents partits polítics, els quals no són altra cosa que associacions de persones que treballen per uns objectius comuns (la qual cosa no treu que tinguin interessos perversos). I, no ens enganyem, la plaça està plena de persones que militen en partits.
Ara bé, aquestes mateixes persones han decidit treballar des de la seva individualitat per a que aquest espai unitari funcioni, la qual cosa està molt bé i diu molt a favor d'elles.
Però no pretenguem fer del 15M un partit més, amb un programa electoral més i amb unes propostes polítiques específiques. Que ho facin els partits, si volen, o que les persones s'organitzin per a montar partits nous, si no se senten representades amb cap dels existents.
Pretendre que el moviment 15M es doti d'una proposta i una estructura orgànica assimilable a la d'un partit, des del meu punt de vista és un error i, a més, crec que ens portarà molta frustració, per no parlar del risc existent, de que cada posició política pretengui escombrar cap a casa.
Som un moviment polític, sí, però sobretot, som un espai de ideologies polítiques diverses que compartim, des del meu punt de vista, dues idees clares: d'una banda, que la democràcia actual ens sembla insuficient i, de l'altra, que cal combatre el sistema capitalista perquè genera desigualtats que ens sembles injustes.
Mantinguem aquest denominador i ara treballem als barris, amb aquella gent que hàgim pogut sumar. El canvi només serà si, abans, amb el treball diari, hem aconseguit canviar a les persones. I això només s'aconsegueix, amb hores de debat, d'organització i de preocupació per la realitat propera; en resum, hores de treball col·lectiu en l'àmbit quotidià.
Hores, que prenen forma de casals, d'associacions de veïns/es, d'assemblees de barri, de plataformes de desnonades, de comitès sindicals o de centres socials. Hores en forma de projectes que ens garanteixin la continuïtat.

Dit això, ara només resta veure què passa més enllà de les reflexions.

dilluns, 2 de maig del 2011

Estem perdent el nord

Aquest no és un post profund ni massa elaborat. No és un post que pretengui dir res que altres no hagin dit abans. No és un post de fons. 
Això sí, aquest és un post de crida a la reflexió. Un post que diu que ens estem immunitzant massa. Un post que diu aturem-nos i pensem perquè em sembla que estem perdent el nord:

a. Un estat ha matat a Bin Laden i l'aplaudim.
A mi al cole em van explicar que això era terrorisme d'estat i que les democràcies basades en l'estat de dret tenien tribunals en comptes d'armes. I que aquests tribunals servien per evitar que cadascú es prengués la llei segons li semblés. Ah! i que era la justícia, i no les armes, la responsable de garantir la seguretat ciutadana.

b. No deixem presentar a les eleccions a un partit abertzale que condemna el terrorisme.
A mi al cole m'havien dit que les idees no es poden condemnar i que en un estat democràtic totes poden ser representades pels partits. I que les persones són innocents sempre i quan no es demostri el contrari.

c. Ens alarma que hi hagi qui, en una manifestació del 1er de maig, trenqui els vidres de caixes i bancs i no diem res quan veiem que aquestes segueixen tenint beneficis exercici rere exercici.
A mi al cole m'havien dit que hem d'estar orgulloses de les democràcies modernes perquè garanteixen la igualtat d'oportunitats, superant l'injust desequilibri de les societats feudals. I que per això Robin Hood representa una època passada que avui ja hem superat.

Total, que, o hem reculat molt en 15 anys (que són els que fa que vaig deixar EGB) o al cole em van explicar moltes mentides. O totes dues coses, potser. 

Què més ha de passar perquè ens adonem que això no funciona?

dimecres, 6 d’abril del 2011

La gestió de La Fontana: un debat complex i necessari

Fa dies que no escric al bloc. I és que la primavera té aquestes coses: a una li costa més llevar-se als matins per dedicar temps a la redacció. Però, tanmateix, la primavera també té allò de sortir més al carrer i de fer més portables les accions a l'aire lliure. Accions, per exemple, com l'acampada que es va fer a la pl de la Vila de Gràcia la setmana passada per a reivindicar que la gestió de La Fontana fos pel jovent organitzat.
Vaig seguir el tema de prop perquè des del primer dia d'aquesta història he vist molts mals entesos, molt poca claredat i excessives confusions terminològiques. Vamos, que veig molt poca ciència en aquest assumpte.
Total, que abans no passin més dies i tothom hagi oblidat què va passar la setmana passada a Gràcia, m'agradaria deixar aquí paleses algunes idees, que dedico al col·lectiu protagonista de les reivindicacions.


La mercatilització de les associacions
La Plataforma d'Entitats Juvenils de Gràcia, protagonista de les reivindicacions sobre La Fontana, reclamen una gestió cívica de l'espai, però no tenen en compte que l'anomenada gestió Cívica dels serveis o equipaments públics esdevé, amb el temps, una forma encoberta de mercantilització de les associacions.
La Gestió Cívica vol dir que es prioritza a les associacions davant d'altres fórmules jurídiques (empreses), per a que gestionin un equipament o servei. Això pot semblar positiu, però a efectes pràctics pot ser també un perill perquè significa mercantilitzar el sector associatiu, tractant-lo com a empresa prestadora de serveis en comptes de com a societat civil organitzada.
Des del meu punt de vista, la reivindicació de la Plataforma d'entitats juvenils de Gràcia està mal plantejada, ja que confon la demanda d'espais per a realitzar l'activitat pròpia de les associacions, amb la demanda de gestionar un espai que ha de prestar un servei determinat per l'administració.
Les plataformes d'entitats han d'existir per a la coordinació i la interlocució política, però no per a gestionar espais. És per això que crec que existeix un error conceptual en el discurs de la PEJG: confondre la gestió cívica amb l'autogestió.
L'autogestió es desenvolupa en equipaments propis (siguin cedits, llogats, ocupats o comprats) perquè és la gestió d'un projecte propi. En canvi, la gestió cívica es desenvolupa en un espai no propi i amb criteris de l'administració (econòmics i de projecte)

La professionalització del sector: s'oblida el valor de la gratuïtat, la llibertat d'associació i l'exercici de la ciutadania
En la mesura que el tercer sector es professionalitza, les associacions que som encabides dins el mateix en patim les conseqüències. L'activitat d'una plataforma té valor perquè suposa l'organització de les diferents associacions en xarxa i, per tant, la força d'una ciutadania que pot coordinar-se i interlocutar. Des d'aquest punt de vista, la PEJG no ha de ser valorada per la seva activitat, sinó perquè representa l'agent legítim de la joventut gracienca organitzada.
La Plataforma d'entitats juvenils de Gràcia, amb la seva reivindicació, està entrant en el joc de la gestió econòmica dels serveis i això trenca amb el principal objectiu de les associacions: organitzar la societat civil.
Des de la gestió dels serveis no s'aconsegueix una societat civil més forta, sinó tot el contrari. Per tant, sigui qui sigui l'agent que gestiona, aquesta no ha de ser la nostra batalla.

En nom de garantir espais municipals per a la gent jove es malmet el terme “Casal de Joves”, entès com a projecte associatiu.
Un altre dels problemes amb el tema de La Fontana és el terme “Casal de Joves”. Des del meu punt de vista el Casal de Joves és el Projecte; és dir, l'associació en sí. Això significa que jo, com a membre de la federació Casals de Joves de Catalunya, crec en la capacitat que tenim els i les joves d'autogestionar les nostres activitats o les nostres inquietuds culturals. Crec en la possibilitat de que existeixin associacions juvenils generadores d'activitats culturals d'oci, que esdevinguin, a la llarga, l'únic model d'intervenció cultural (com a oposició a l'extensió de la cultura de consum i de masses).
Cada vegada més s'assimila el nom de “casal de joves” a l'espai que l'administració dedica a la dinamització juvenil i és per això que es tendeix a confondre els Casals de Joves municipals (espais de l'administració per a joves) amb els Casals de Joves associatius (projectes juvenils d'educació en la ciutadania a través de dinamització cultural i comunitària).
La PEJG fa una demanda d'espai però el projecte que proposa no és associatiu, segueix essent de serveis. La PEJG planteja activitats “diferents”, però no té en compte que aquestes seran diferents en la mesura de qui sigui qui pren les decisions sobre les mateixes i no de la pròpia activitat. És dir, que podem fer “hort” o “taller de circ”, però si el jovent consumidor no s'associa, estarem fent el mateix que està fent l'administració. Perquè el valor afegit de les associacions, és justament que tenen persones sòcies i no persones consumidores.
Què farem amb els i les joves que vagin a La Fontana a “consumir” una activitat? On s'associaran? I, des del “carinyu”, això ho dic perquè m'he llegit el projecte.
És cert que la PEJG proposa que sigui un projecte gestionat per ella, que generi més oportunitats, que no tingui afany de lucre i que sigui econòmicament accessible per a tot el jovent; però també és cert que això no vol dir que deixi de ser de consum.

Dit això, però, no m'agradaria acabar aquest post sense lloar la feina feta per la PEJG, que aglutina persones que cada dia es trenquen el cap en pensar com fer de la nostra ciutat un espai més habitable i més per a les persones.
El que vull dir és que crec les reivindicacions de Gràcia se sumen a un malestar de la ciutadania organitzada barcelonina, que cada dia veu més limitades les seves expressions a l'espai públic. Vull dir, també, que ja va essent hora que s'obri aquest debat amb la maduresa que li correspon a una ciutat amb història associativa.
També, que ja va sent hora que els canvis en la relació administració-societat civil es deixin de fer a cop de normativa i d'ordenança.

Perquè jo puc ser crítica amb les reivindicacions de la PEJG, però tinc molt clar de qui és la responsabilitat. Tinc clar que la política barcelonina dels darrers anys ens ha portat a lògica la demanda sense assumpció de responsabilitats. I tinc molt clar que només si l'administració és capaç de recuperar la confiança en els projectes de la ciutadania organitzada avançarem cap a la co-responsabilitat ciutadana.


Això sí, sempre amb una mica de ciència. 
P.D. Us deixo un tall de ràdio que il·lustra els meus arguments...

dijous, 10 de març del 2011

Lloll Bertran: “des que les dones pugen castells, els castells pugen més amununt; però necessiten dels homes per a que facin la pinya sobre la qual elles pugen. (…) perquè hi ha coses que fan bé els homes i coses que fem bé les dones”

El moviment feminista va néixer entre finals del XVIII i principis del XIX (depenent de quina sigui la font on es busqui) i des d'aleshores, ha passat per diferents fases discursives. No només això, sinó que, a dia d'avui, podem dir hi ha matisos entre visions feministes i que també hi ha hagut, i hi ha encara, desacord entre quines són les millors estratègies de lluita per a combatre la desigualtat.
Tanmateix, amb el temps, també s'han assolit alguns consensos que poca gent que avui s'autodefineixi com a feminista, posaria en dubte:

D'una banda, la idea que les dones podem viure entre dones, si així ho desitgem i que, per tant, som capaces de construir projectes vitals sense la necessitat de tenir homes al nostre voltant (premissa, de fet, també aplicable als homes).

De l'altre, que el gènere és una construcció social, la qual cosa significa que no està definit en el nostre ADN. De fet, el concepte gènere ens permet dibuixar patrons o tendències, però, al ser definit com a “conjunt de rols” i no com una categoria absoluta (són molts els ítems que hauríem de tenir en compte per a parlar “d'allò femení”o “allò masculí”), obre una porta a la varietat de possibilitats.

A més, el gènere ens permet dibuixar models però no persones, la qual cosa vol dir, en llenguatge planer, que no existeixen dones absolutament femenines ni homes absolutament masculins, sinó que hi ha un seguit de valors i conductes que s'associen a unes i altres, però que en cada persona són diferents. De fet (i això no té el consens de tot el moviment feminista), hi ha fins i tot qui diu que existeixen tants gèneres com persones.

Doncs bé, sembla que aquests consensos que podíem considerar “victòries” del moviment, no agraden a la Generalitat. Sembla que la institució que ens representa encara està en la lògica de la família tradicional i en la lògica de la masculinitat i la feminitat absolutes.

I, creieu-me, no ho dic perquès sí. Ho dic perquè el dia 8 de març al matí vaig assistir a l'acte institucional que fa la Gene en commemoració d'aquest dia, i així ho vaig constatar.
A l'acte hi va actuar la Lloll Bertran, que va introduir la seva posada en escena fent un símil entre les relacions home-dona en la vida real i i les relacions home-dona en els castellers:

“des que les dones pugen castells, els castells pugen més amununt; però necessiten dels homes per a que facin la pinya sobre la qual elles pugen. (…) perquè hi ha coses que fan bé els homes i coses que fem bé les dones”

Dieu-me meticulosa, si voleu, però jo no veig els consensos del feminisme per enlloc. De fet, només tinc una lectura d'aquesta frase: hem tornat a la família tradicional i a la lògica de la complementarietat, de la mitja taronja i de divisió sexual del treball.

Preparem-nos, dones i homes feministes, per a tornar al règim de la família catòlica-hetero-patriarcal.

dimarts, 1 de març del 2011

Sorpreses de bon matí (o ADN satànic II)

Fa dies que no escric al bloc però, en canvi, sí he rebut algun comentari darrerament. Concretament el Joffre em recomana que posi links en el darrer post que he escrit.

Paralel·lament, aquest matí, mentre repeteixo el ja ritus de llegir el Público on-line (que em fa d'antídot al Cuní, que de vegades també veig), em trobo amb aquesta nótícia: “PSE, PP y UPyD piden silenciar a la izquierda abertzale en EiTB”. I, òbviament, em torno a enfadar.

Total, que em ve al cap el comentari del Joffre (que anteriorment ja m'havia fet també el Roger) sobre la importància de posar links a les entrades del bloc, i que em fa pensar que buscaré la web de SORTU per a vincular-la al meu anterior post.

Sorpresa: no trobo la web de SORTU enlloc.

Pregunta: existeix o resulta que el PSE, el PP i UpyD també fan negocis amb google perquè l'amagui?

Finalment recorro als links de la viqui, que a mi sempre m'han donat confiança, i em trobo amb la segona sorpresa del matí al clicar www.sortu.info.

I clar, m'enfado de nou...
Això sí, aquesta vegada ningú podrà dir que manquen links en aquest post.

diumenge, 20 de febrer del 2011

Un ADN satànic


Llegeixo als diaris sobre la idoneïtat o no de permetre que SORTU es presenti a les properes eleccions municipals i llegeixo, també, que la Fiscalia General de l'Estat té intenció de demandar els estatuts d'aquesta formació política davant el Tribunal Suprem.

No només això, sinó que, repetidament, llegeixo una mateixa frase: “el Govern considera que SORTU és una continuïtat de Batasuna”.

Fa dies que hi penso i la veritat és que l'única reflexió que em ve al cap és que les consideracions del govern són una autèntica absurditat.
Com no ha de ser una continuïtat de Batasuna? Com es fa perquè una formació política abertzale nova no tingui res a veure amb Batasuna, quan Batasuna ha estat sempre la força majoritària de l'esquerra abertzale?
Digueu-me “rara” però jo me n'alegro que SORTU sigui una continuïtat de Batasuna, sobretot perquè això significa que l'escenari d'avui és diferent al de fa uns anys. Sobretot, també, perquè significa que les formes de lluita s'adequen als temps i que les persones canvien d'opinió. I mireu, a mi això m'agrada.

Però sembla que el govern segueix entestat en explicar que l'esquerra abertzale és el diable, sigui quina sigui la roba que es posi. Si la cosa segueix així, aviat haurem de lliurar una prova genètica quan anem al justícia a registrar una associació, no fos cas que el nostre ADN portés quelcom de satànic...

divendres, 28 de gener del 2011

El tema No és la reforma de les pensions


Avui s'ha aprovat la reforma de les pensions i segurament siguin moltes les persones que, des els seus blocs, en parlin. Jo també. Però m'agradaria fer-ho des d'una perspectiva diferent, equidistant entre l'acord signat pels sindicats majoritaris i la vaga general convocada pels minoritaris. S'equivoquen tots, diria.

M'explico: ni els sindicats (majoritaris o no) fan de sindicats ni el govern fa de govern.
És més, avui ningú juga el paper que van poder jugar els sindicats del XIX perquè avui la millora de les condicions de vida i de treball ja no està a debat. Com a molt, es posa a debat la capacitat de resistència d'un col·lectiu, però no la seva millora.
Ningú juga tampoc el paper de partit que, en base a uns principis, se situa al costat de l'opressor o de l'oprimit i que, quan governa, es regeix pels mateixos principis. De fet, els governs, formats per partits, tenen l'encàrrec de mantenir la pau social, abans que de defensar un model de societat.

I clar, això té alguns riscs, derivats d'alguns errors de concepte:
1er error: els agents. Els agents en conflicte són la patronal i els sindicats, no sindicats i govern.
2n error: la funció del govern. La funció del govern no és acontentar a tothom. En funció dels seus principis haurà de decidir on es situa i a qui acontenta.
3er error: el lloc des d'on es proposen canvis. Les propostes de canvi han de venir dels agents socials afectats. Els partits han de prendre partit però no pretendre fer propostes equidistants.
4rt error: el full de ruta dels sindicats. Els sindicats han de preocupar-se de marcar agenda política i no de estar a l'espera de l'amenaça.

I, mentrestant, mentre decidim quin és l'espai de governs i sindicats, els poders econòmics segueixen perpetuant-se al mateix lloc. Manda güevos!