Espai públic, espai laic: lògicament impossible o tàcticament necessari?

Avui el debat sobre l'espai públic, entès com a l'espai “de tothom”, és una de les qüestions que tenim sobre la taula a causa de la diversitat d'usos que té aquest, així com la varietat d'expressions que s'hi donen.
Als diaris, als programes televisius o als agrumentaris polítics, però també a les converses de cafè, repetidament apareix el tema en forma de molts interrogants: què cal fer perquè tothom se senti còmode? Fins a quin punt és necessari garantir aquesta comoditat? On és el llindar entre la garantia d'expressions individuals i la possibilitat de normes col·lectives? Qui té la potestat per a proposar, exercir, controlar i assegurar el funcionament d'aquestes normes?

Però no es tracta només d'obrir un debat deliberatiu per enriquir les ments gràcies als dubtes que genera, sinó que es converteix en una necessitat real quan ens parem dos minuts a observar el nostre voltant. La necessitat d'elaborar (o eliminar, si calgués) normes per aquell espai que no és ni “teu” ni “meu” la veiem diàriament quan, al carrer, observem una desproporció exagerada de cartells de marques comercials o quan, en plena campanya electoral, els mitjans de comunicació públics dificulten o faciliten l'accés als programes d'uns partits en oposició a d'altres.

L'espai públic actual avui no és, ni de bon tros, un espai igualitari, ni humanista, ni d'exercici de llibertats. No és, per tant, l'espai públic que, des d'una òptica progressista, desitjaríem.

Són diverses les aportacions de teòrics sobre el tema, però segurament, des d'aquesta voluntat de “justícia social” n'hi ha dues d'oposades, que darrerament he tingut l'oportunitat d'escoltar, i que val la pena tenir en compte: són les aportacions d'en Manuel Delgado i d'en Vicenç Molina.

El passat 10 d'octubre, en el marc de la Trobada de Casals de Joves, l'antropòleg Manuel Delgado ens va parlar de l'espai públic com una entelèquia. Segons Manuel Delgado, no pot existir norma pública perquè és impossible que una opció pugui ser assumida per tothom. Conseqüentment, ell aposta per una absoluta desregulació d'allò públic i pel conflicte com a eina per assolir l'èxit de les majories oprimides. Diu, doncs, que l'aposta per la laïcitat en allò públic és una reivindicació absurda ja que la batalla pel poder és intrínseca a l'ésser humà i, per tant, mentre el poder estigui en joc mai serà viable un espai d'absoluta llibertat.

Així, desitjar el poder per a les classes oprimides és l'única opció viable per a garantir més igualtat, tot i que aquesta anés acompanya de retallades de les llibertats individuals.

Un mes més tard, en el marc del Fòrum Espai de Llibertat, Vicenç Molina, patró de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, tornava a parlar d'espai públic, espai laic, però des d'una altra perspectiva.

Vicenç Molina apostava per la laïcitat com a arquitectura de convivència i, al revés que Delgado, partia d'una idea d'humanitat amb denominador comú. Segons Molina és viable generar un espai de llibertat des del qual cada consciència es pugui desenvolupar; un espai no condicionat on la principal “llei” sigui l'absència de coerció.

Tanmateix, Vicenç Molina també expressava certa dificultat en la construcció d'aquest espai a causa de la influència de la lògica capitalista en el desenvolupament de les consciències, fins i tot en el seu vessant més íntim.

Si bé del seu discurs no se'n treia una estratègia clara, crec que es podien intuir dues idees:

D'una banda, unificar la promoció de la laïcitat amb la “lluita” anticapitalista, considerant que la segona era el principal pal a la roda per a la primera.

De l'altra, generar oasis de llibertat en el sí de les associacions que ens autodefinim com a laiques, revisant allò que fem per a garantir més lliurepensament en el nostre desenvolupament.

Després d'escoltar l'un i l'altre (i intentant fer un exercici de lliurepensament) no subscric cap de les dues aportacions en la seva totalitat però n'extrec dues conclusions:

En primer lloc, la idea que per assegurar una arquitectura més justa d'allò públic no hem de buscar normes comunes que regulin, sinó garantir la possibilitat que les persones que habiten l'edifici, en igualtat de condicions, puguin trobar-les.

En segon lloc, i conseqüència de l'anterior, que l'objecte de debat ha de deixar de ser l'espai i ha de passar a centrar-se en les persones. Calen propostes que fomentin la llibertat de consciència. De fet, penso que només en la mesura que més persones prenguin consciència d'allò que les limita i allò que decideixen amb llibertat, serem més capaces de construir una arquitectura de convivència.